Procedents d’ampolles de vidre, els cristalls, inicialment tallants i fracturats, van ser llançats al mar per l’ésser humà. Amb el pas del temps, les onades i la sorra han exercit la seva influència sobre ells, retornant-los a la terra en una nova forma: ara polits i lliures del risc de tallar o ferir. Aquest procés natural esdevé una metàfora de la transformació emocional en relació amb la natura.

El curtmetratge fa servir el vidre de mar com a matèria i inspiració, recordant les vidrieres per construir paisatges en miniatura filmats amb tècniques de microscòpia i gravació subaquàtica.

Aquesta exploració visual i sonora reflexiona sobre la simbiosi, els estats interns i l’espiritualitat. El mar esdevé un agent alquímic, la platja un espai sagrat, i la natura una força viva que ens modela i ens dissol més enllà de les narratives antropocèntriques.