Procedents d'ampolles de vidre, els cristalls, inicialment afilats i fracturats, van ser llançats a la mar pels humans. No obstant això, amb el pas del temps, les ones i la sorra han exercit la seva influència sobre ells, retornant-los a la terra en una nova forma: ara polits i lliures del risc de tallar o ferir.

El curtmetratge reflecteix el viatge personal de Victoria. Mentre passava per un període d'ansietat i desorientació, a manera d'escapisme, emprenia llargs passejos diaris per la costa, on va començar a recollir sea glass sense donar-li inicialment massa importància. Amb el temps, aquests passejos es van convertir en una rutina essencial per al seu benestar. Cada passeig era una experiència sensorial: l'olor de sal, el cruixit de la sorra sota els peus, el so de les ones i la imponent presència de la mar semblaven alleujar el pes emocional que carregava. La platja va anar adquirint un significat espiritual i ritual en la seva vida.

El sea glass es va convertir en la matèria principal per a crear quadres inspirats en els vitralls de les catedrals. Amb meticulositat, va compondre paisatges donant-los una estructura narrativa, per a després filmar-los utilitzant tècniques com la microscòpia i la filmació submarina. El resultat són imatges abstractes que transmeten una sensació d'amplitud i grandesa. Treballar en aquest curtmetratge va actuar com un laboratori constant i una recerca de textures a través de la càmera i el so. ...

La història que va emergir d'aquest procés és una reflexió sobre la simbiosi, la relació de l'ésser humà amb el temps i la introspecció a través de la naturalesa. L'aigua de la mar actua com a agent transformador i el vidre s'equipara a les emocions, evolucionant d'un estat afilat a un polit. La platja és un personatge viu que convida a les persones, com ho fan els temples, a sentir la seva fe o el seu jo interior.

El curtmetratge interpreta la naturalesa com l'essència de la nostra vitalitat i la nostra mort. L'ésser humà es compon i es descompon gràcies a la naturalesa i, en general, la nostra interpretació és superficial i antropocèntrica. El projecte desafia aquesta perspectiva retratant la naturalesa com un espai viu, que suggereix una connexió amb el sagrat, al mateix temps que critica la dependència humana de les estructures religioses construïdes. A més, la platja és un espai que no serveix principalment per l'entreteniment. La naturalesa està viva, i si els humans la consideressin un organisme viu, la relació amb ella seria probablement més ecològica. Aquesta idea subjacent és una subcapa de totes les intencions que tanca el projecte.

Llegir més